El rastre d'un mal endèmic
Segons l’Enquesta de violències masclistes de 2021, el 79,3% de les dones a Catalunya n’ha estat víctima al llarg de la seva vida, i una de cada quatre ho va patir aquell mateix any. El més greu: només el 18,4% de les víctimes denuncien. La violència masclista no fa soroll; s'infiltra en silenci. Comença amb detalls subtils, gestos i pors que presagien una tragèdia abans que esdevingui una denúncia formal. Les dades oficials només són la punta de l’iceberg.
La violència no s'atura
Si observem el període 2018-2024 en el seu conjunt, ens trobem davant d'un problema que s'ha arrelat. L'any 2018 Catalunya comptabilitzava 15.982 denúncies per violència masclista; una xifra que l'any 2024 s'ha elevat a 21.222. Paral·lelament, el telèfon 900 900 120 ha vist créixer les atencions de 9.379 a 13.046. Entremig, la pandèmia va transformar la manera d'accedir als recursos i va dificultar la denúncia, però no va erradicar la violència; simplement la va desplaçar cap a àmbits més opacs i complexos de quantificar.
Cal dir, però, que aquestes dades per si mateixes no són suficients per a explicar la realitat. Per exemple, l’increment de denúncies i serveis d’atenció no indica, per si sol, si hi ha més violència, si es detecta millor o si les víctimes tenen més facilitat per demanar ajuda. Tampoc garanteix que el sistema de protecció sigui més eficaç. L'única certesa és que, sis anys després, les dones a Catalunya se troben sotmeses a una violència estructural que no s'atura.
La protecció judicial fa passes enrere
És alarmant la distància entre la demanda d'auxili de les víctimes i la resposta judicial que reben. L'any 2024, a Catalunya, es van sol·licitar 5.750 ordres de protecció, però el sistema en va denegar més de la meitat: només se’n van concedir 2.766, menys de la meitat.
La dada confirma una davallada respecte l'any 2018 en un context en què les denúncies no han deixat de créixer.
Quina autoritat moral té un sistema que demana a les dones que facin el pas, però que després les abandona a la seva sort quan més necessiten empara?
És urgent deixar de comptar víctimes i començar a garantir la seguretat de les dones de forma efectiva.
La realitat convida a acció urgent
La violència masclista no és un fenomen lineal, i la resposta de les institucions tampoc no pot ser-ho. Les xifres del 2024 són un clamor difícil d'ignorar: 13.046 trucades d'auxili, 35.377 dones ateses als SIAD, 11.852 als SIE i 21.222 denúncies als Mossos d’Esquadra, tot plegat culminant en el balanç devastador de 18 feminicidis. Les dades són senyals dispersos que, en ser examinats amb la urgència que mereixen, revelen una realitat que, com a societat, tenim l'obligació moral de combatre amb fermesa.
La situació és d'emergència social
Les entitats socials fa temps que ens llancen l’avís que la violència de gènere es troba lluny de ser un simple problema de seguretat. És una emergència social on la pobresa és la trampa que atrapa les víctimes. Quan el 84% de les dones ateses per la Creu Roja viuen en l’exclusió, les dades deixen de ser números per convertir-se en un crit d’auxili que ens interpel·la a totes i a tots.
No es pot permetre que la precarietat econòmica i la manca d'habitatge continuïn sent els murs que impedeixen a milers de dones trencar amb el maltractament. Com bé apunta la Fundació Surt, l’empoderament econòmic ha de deixar de ser una promesa per esdevenir una prioritat política inajornable. Garantir la inserció laboral i la formació no és només una opció, és l'única via real perquè aquestes dones recuperin la seva autonomia i la seva vida.
És l’hora de passar de l'alerta a l'acció.